DasAugenLicht: Conozca quién es George Soros y cuál es su influencia en el mundo

jeudi 5 septembre 2019

Conozca quién es George Soros y cuál es su influencia en el mundo

Aucun commentaire:

Enregistrer un commentaire

miscellaneous

Nacionalismes, independentismes i anarquisme Xerrada a Madrid Ateneu La Idea, 23/10/2015 2015-11-27 10 minuts GRA 0 Presentació Hola, en primer lloc donar les gràcies als companys de l’Ateneu La Idea1 per haver-nos convidat. Em dic Laia i formo part d’un col·lectiu denominat Grup de Reflexió per a l’Autonomia2. El grup va començar amb un altre nom per a l’estudi i la difusió del projecte de la Democràcia Inclusiva (DI)3, una proposta de transició cap a una societat ecològica i realment democràtica en allò polític, econòmic i social. Arran de l’esclat del 15M i de diverses influències que ens van anar inspirant, vam decidir deixar de promocionar directament el projecte de la DI i vam passar a definir-nos amb la terminologia més àmplia de “autonomia”, entesa com l’autogestió i l’auto-determinació sobre tots els aspectes de la vida personal i col·lectiva en un sentit emancipador, ecològic i de canvi de valors i transformació individual, a part de la construcció d’institucions alternatives i democràtiques d’organització social. En l’actualitat, a part de reflexionar, auto-formar-nos i promoure grups d’estudi sobre qüestions diverses, també hem començat a posar en pràctica les nostres idees a través de l’impuls o la participació en diverses experiències, com la creació d’ateneus cooperatius de barri o comunitats convivencials en el món rural, a part de la coordinació i el contacte amb diferents moviments i iniciatives per determinar una estratègia conjunta de transformació social a llarg termini, així com plantejar-nos nous paradigmes ideològics i filosòfics que ens permetin entendre’ns i entendre la vida al segle XXI. Contextualització Respecte la qüestió de la independència i el nacionalisme, al desembre de 2013 vam treure un manifest en el moment en què les elits catalanes van anunciar un referèndum per novembre de 2014. Les preguntes del referèndum eren: “Vols que Catalunya sigui un Estat?” en cas afirmatiu, “Vols que Catalunya sigui independent?”. Les úniques formes de contestar a aquesta pregunta blindada per les elits eren Sí-No (opció estatista-federal), No-No (mantenir l’status quo) i Sí-Sí (independència amb creació d’Estat propi). L’única resposta no contemplada era el No-Sí, l’opció llibertària que implicaria que no volem cap Estat però si que volem la independència. Aquesta opció quedava totalment exclosa i nosaltres vam voler donar-li la volta a aquesta situació de marginalitat de la possibilitat de qüestionar l’Estat català i la seva necessitat i assenyalar que la independència real no passa per la construcció d’una estructura de dominació com l’Estat-Nació. Per això, el manifest que vam escriure portava per títol: “Manifest pel No-Sí: la revolució, sense Estat-Nació és la solució”4. D’aquesta manera vam dur a terme el que anomenem un “aikido”, aprofitar la força mediàtica de l’enemic per difondre un nou missatge, donar-li la volta a la situació i desviar-la per altres camins, el que en paraules situacionistes seria fer un “detournement” - desviació-. En fer-ho, ens vam adonar que el No-Sí era un posicionament que moltes persones podien comprendre encara que se’ls fes difícil imaginar una vida sense Estat; també era un discurs que molts anhelaven més o menys inconscientment i que els nostres plantejaments van ajudar a treure a la llum, donant veu a unes inquietuds i intuïcions que hi eren però que no havien trobat la forma d’expressar-se. Al setembre de 2014 vam iniciar una nova campanya en el mateix sentit, aquest cop des d’una Plataforma pel No-Sí5 que incloïa entre els seus integrants a persones del GRA i a d’altres, enfocada en aquesta ocasió sobretot a oferir posicions i reflexions per la proximitat del referèndum. Vam treure un nou manifest, “La via revolucionària del No-Sí: manifest per a la independència sense Estat”6 que va ser signat per gairebé 200 persones. També vam difondre una campanya contra el “país normal”7 que algunes organitzacions de la “societat civil” catalana estaven plantejant en termes com “votar és normal en un país normal” o bé “volem ser un país normal”… nosaltres dèiem llavors i diem ara que si ser “normal” vol dir participar en la barbàrie actual a tots els nivells, preferim ser “anormals”. Així, li vam donar la volta també a aquesta campanya traient a la llum uns adhesius amb lemes com “Que hi hagi cases sense gent i gent sense casa és normal en un país normal. Volem un país normal? “O bé” Que el mercat sigui lliure i el poble esclau és normal en un país normal. Volem un país normal?”. També la cantautora Sílvia Tomàs8 va composar una cançó on expressava que “En un país normal, volem ser anormals”. A part d’això, vam organitzar al novembre unes jornades de debat9 de 3 dies per compartir els nostres plantejaments amb diferents col·lectius i persones. Idees i posicionaments Doncs bé, quina és la posició que defensem en aquests manifestos i campanyes, i que seguim mantenint? Primer de tot vam aprofitar per fer una reflexió sobre la naturalesa de la institució estatal, la seva història d’imposició a sang i foc contra les institucions populars com el consell obert o el comunal a la península ibèrica, així com la manipulació que implicaven les preguntes del referèndum intentant confondre Estat i territori. Proposem una nova forma d’organització social sense Estat. Redefinim el concepte d’independència en termes no estatistes: nosaltres volem la independència perquè no volem dependre de poders fàctics aliens sinó que apostem per una independència real, amb democràcia directa, sense Estat i sense mercat, una independència que s’entén com una interdependència dels pobles, persones, comarques… Una altra novetat important és l’aposta per defensar el fet nacional sense caure en el nacionalisme. Respectem i volem promoure la diversitat de llengües i cultures de cada lloc però no pensem que haguem de delimitar aquest “fet nacional” diferenciador fent-lo coincidir amb unes fronteres i estructures polítiques, cosa que ha comportat nombrosos problemes al llarg de la història. Impugnem l’opressió del nacionalisme espanyol contra el fet nacional català però no volem construir un nacionalisme de signe contrari. A part, distingim entre la cultura popular auto-creada entre iguals (cosa que va molt més enllà de la llengua etc., i que implica més aviat unes formes de fer compartides i auto-determinades) i el nacionalisme, que és la promoció d’un sentiment per justificar quelcom creat des de dalt. Així, apostem per una posició revolucionària i un moviment revolucionari que impugni tota mena d’Estat i ideologia nacionalista, situant-nos més enllà dels tradicionals discursos llibertaris respecte a aquesta qüestió, que generalment menyspreen el factor identitari com quelcom superflu, burgès o que l’oposen a un internacionalisme, com si fos incompatible. Denunciem la bel·ligerància i crispació que provoquen els discursos nacionalistes a Catalunya i en allò que anomenen Espanya. Pensem en termes generals que el procés nacionalista és enganyós i desgastant ja que no es tracta d’un moviment en el qual el poble s’auto-organitzi per construir un altre sistema realment democràtic (com s’apuntava en alguns moments del 15-M), sinó que tot s’acaba convertint en un conflicte entre una forma de dominació i una altra de nova i aquí el poble sempre acaba perdent. Qüestionem el paper de l’esquerra nacionalista catalana (CUP) que ha decidit participar en les institucions oligàrquiques parlamentàries, ho fem perquè considerem que ho fa legitimant-les, de forma bastant a-crítica amb el parlamentarisme i sense proposar una alternativa social real; denunciem que va obviar l’opció llibertària del No-Sí pel referèndum i que en general té una posició de partit socialdemòcrata, encara que recentment en el seu si creixen els plantejaments més llibertaris que caldrà veure com s’encaminen. També ens preguntem si la CUP és un cavall de Troia dels moviments socials al parlament o al revés, del parlament en els moviments socials. En el segon manifest, Seguim remarcant que hi ha una altra via per al poble de Catalunya, que no és la submissió a Espanya ni tampoc la creació d’un nou Estat per a Catalunya. Recordem la història llibertària de Catalunya i difonem propostes actuals i noves com el Confederalisme Democràtic del Kurdistan, que va en una línia molt similar al que promovem tant pel que fa al tema de l’anti-estatisme com respecte a la qüestió del pluralisme ètnic, lingüístic i cultural, ja que ells abominen de la lluita per la creació d’un Estat i de la idea de “una llengua, una bandera, una nació”. Denunciem que el procés està fomentat i promogut per les elits i els mitjans de comunicació massius, però també veiem que això es deu en part a la necessitat de donar resposta a unes voluntats de fons reals de la gent i amb l’objectiu de canalitzar-les per camins inofensius. La Catalunya que molts volem no té res a veure amb la Catalunya “lliure i independent” i el descafeïnat “dret a decidir” que promouen les elits. Pensem que cada poble, cada ciutat i cada comarca de Catalunya, de la península ibèrica i del món en general hauria independitzar-se del domini de qualsevol Estat. Per aquesta raó, si ens pregunten per què volem ser independents la millor resposta que podem donar és una altra pregunta: “I vosaltres no?”. En relació al referèndum posàvem sobre la taula tres posicions “coherents” amb el No-Sí, deixant llibertat personal a la gent per obrar com cregués convenient. Així, proposàvem per una banda l’abstenció activa, d’altra banda el vot No-Si que era un vot no validat, i finalment el Sí-Sí com a mal menor dins del marc actual que no ens deixa altra opció, d’una manera pragmàtica però que no afecta en les nostres energies polítiques del dia a dia que considerem que estan en un altre lloc, ni a les nostres conviccions de fons que coneixen les limitacions i problemes de les vies estatalistes. La nostra posició respecte al vot és aquella que ja va defensar en el seu moment el conegut Ricardo Mella en el seu text «Vota, però escolta», argüint que "tant me fa el que facis el dia de les eleccions, l’important és el que facis els altres 364 dies de l’any ". Valoració del present i projectives de futur Respecte al present i al futur, com ens posicionem i com pensem seguir? D’una banda pensem que és positiu estar atents al “procés”, a diferència d’altres llibertaris que en alguns moments semblaven dir que no hem de perdre el temps i que “això no va amb nosaltres”. Així, tot i que som molt crítics amb tot el que està passant, no pensem que calgui deixar-ho de banda sinó intervenir precisament per assenyalar aquestes crítiques i proposar noves formes de pensament i acció. D’aquesta manera, tot i que percebem aquest procés en gran mesura com un “circ-espectacle” de les elits, alhora valorem que el que suposadament està damunt de la taula és “quin projecte de país volem”. Des del paradigma del sistema establert i els seus sustentadors s’intenta, evidentment, ja des del 15-M, que aquesta pregunta es resolgui amb la posada en marxa d’un projecte en què “tot canviï perquè res canviï”, promovent una nova " transició "inofensiva que calmi les ànsies de canvi social i desviï el descontentament de la gent o tingui un efecte desgastant; en aquest context pensem que les persones que volem anar més enllà, que volem ser part de la resposta lluitant per la vida que anhelem, podem aprofitar el temps per treballar en una nova cosmovisió i un nou model, a nivell ideològic i pràctic-constructiu, perquè quan el projecte de “més del mateix” fracassi o es percebin les seves limitacions, la gent no s’immergeixi en la desesperació i l’apatia sinó que sàpiga que hi ha una altra via en construcció, la pugui visualitzar, creure-hi i participar en el seu desenvolupament. També podem veure aspectes positius en el fons del procés encara que critiquem les estratègies plantejades per les majories. Pensem que cal veure de fons les ganes de canvi, participació i il·lusió d’algunes persones, la voluntat i capacitat de qüestionar en certa mesura l’status quo, fins i tot de dur a terme diversos graus de desobediència enfront del que es dóna per descomptat o bé és directament imposat, encara que en la majoria dels casos les intuïcions i accions siguin febles i descafeïnades…així mateix podem llegir en part dels posicionaments independentistes una voluntat de resistència a l’homogeneïtzació i a l’aculturació, un amor al territori i a les arrels, que en un temps de pragmatismes i desarrelament no és poca cosa tampoc; existeix al mateix temps en moltes persones i sectors la voluntat de viure en un marc més plural i respectuós, una denúncia a la centralització, etc. No obviem per això els perills, alguns d’ells ja manifestant-se plenament i altres més subtils i latents… per exemple un augment del politicisme (en el sentit estricte d’adhesió als partits polítics i de renovació de la confiança en ells com a gestors del canvi social, fins i tot la fundació o participació en ells per part de figures “militants”) front a una decaiguda de la política en sentit ampli (el “no ens representen” de fa uns pocs anys i l’impuls cap a la construcció innovadora des de baix d’altres formes de vida per part de totes les persones); una re-legitimació de la “democràcia” representativa i de la classe política en general, un augment de la identificació amb les estructures d’Estat (que si són més petites, properes i sobre t’has fet la il·lusió d’haver participat en el seu sorgiment i et sents garant del seu manteniment, són molt més difícils d’impugnar…), una adhesió als mitjans de “informació” massius i una renovació de l’interès en ells i en les seves proclames i la perpetuació de la difusió de l’agenda del poder establert com si fos la de tots, etc. Volem estar atents a com evoluciona l’esquerra institucional des d’una crítica radical i constructiva que pensem que pot influir en ella, o bé radicalitzant-la o bé provocant ruptures i dissidències internes que segons els camins que es prenguin probablement apareixeran. Volem tenir una posició no dogmàtica respecte a ella encara que la nostra posició sigui una altra i la nostra energia política estigui en un altre lloc; pensem també que podem apropar moltes persones que ara estan “il·lusionades” amb la via de les institucions establertes si desenvolupem alternatives reals i proposem alguna cosa nova, perquè molta gent participa en les institucions oficials i aposta per les vies partidistes tradicionals a falta d’alguna cosa millor. Sentim clarament la necessitat de recuperar la història i de remarcar la diferència entre cultura popular auto-creada i cultura nacionalista estatal. Enfront de la superficial “cultura” de la bandera i la botifarra que promouen les elits, volem oposar una cultura popular basada en formes de fer i maneres d’entendre la vida que precisament l’Estat-Nació ha fet desaparèixer i la història oficial ha ocultat. En aquest sentit estem descobrint i divulgant, gràcies a treballs de recerca d’alguns companys10, que la història de Catalunya té nombrosos exemples d’auto-organització popular a l’època medieval, amb assemblees de veïns, consells oberts, gestió comunal dels recursos… Pensem que rescatar part del passat ens pot inspirar a l’hora de recórrer els futurs possibles i alhora ajudar-nos a despertar perquè ens tornem a entendre i construir-nos com a poble. Volem mantenir-nos desperts per interpretar la possible bretxa camp-ciutat que intuïm, entre altres possibles bretxes que vagin emergint o que anem percebent. Ara mateix fàcilment es pot constatar que l’independentisme a Catalunya té més arrelament al camp que a la ciutat i això pot provocar tensions i bretxes entre els habitants de diferents àrees. Podem llegir en aquest fet la voluntat d’una veritable independència en termes d’autonomia o sobirania real (alimentària, energètica, material, comunitària) davant d’una “autonomia” basada en estructures alienes al poble, estatals, delegacionistes, que se sustenten en la servitud apàtica, la impotència i el desarrelament de gran part de la població… aquesta és potser una percepció encertada o bé la constatació d’una tendència possible en la qual cal aprofundir, sense caure en generalitzacions absurdes. Finalment, en línies més generals i estratègiques pensem que caldria: Reconstruir el teixit social, fomentar l’arrelament al territori amb presència en ell de projectes i persones reals i responsables, amb el desenvolupament i enfortiment de xarxes etc. que caminin en una línia similar. Apel·lar al sentit profund de la vida i de com vivim i com volem viure, fomentant la consciència sobre la crisi de civilització que travessem i la necessitat de respostes noves davant el que ens ve a sobre. Proposar i construir una nova via per al poble de Catalunya i per a tots els pobles de la península i més enllà, una via creïble i viable de la qual ja estan emergint, dispersos aquí i allà, molts elements que podrien ser les seves bases. Conclusió Segons crec, Catalunya pot fer honor a la seva tradició radical, innovadora, col·lectivista i popular per proposar alternatives reals d’organització social per al segle XXI, més enllà de la típica i falsa “independència” estatalista per la qual volen que lluitem. Aquí entrem de ple en la qüestió de l’anarquisme i del seu ple sentit vinculat també a un discurs de respecte al fet nacional sense incórrer en el nacionalisme. Crec que això és, en part, el que necessitem actualment i que és quelcom radicalment trencador amb l’ordre establert perquè no hi ha partit que ho defensi en aquests termes: només el poble pot impulsar el camí de l’anti-estatisme, el pluralisme, la convivencialitat i l’amor, el decreixement i la connexió amb la terra i la recuperació i regeneració d’una veritable cultura popular. Aquest és el camí a seguir i tant de bó Catalunya pugui ser una inspiració per al més enllà, i que no deixem que les nostres elits d’un o altre color ens distreguin amb pugnes inútils. La inspiració de Rojava al Kurdistan sirià també té molt a aportar-nos. Necessitem que els llibertaris ibèrics entenguin a Catalunya de la mateixa manera que els anarquistes turcs entenen en principi el procés del Kurdistan, que no el neguin pels seus factors específics, sinó que li donin suport com un catalitzador del canvi per a tots. Amagar notes https://ateneolaidea.wordpress.com ↩ http://www.grupreflexioautonomia.org ↩ http://democraciainclusiva.org ↩ http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/manifest-pel-no-si ↩ http://www.no-si.cat ↩ http://www.no-si.cat ↩ http://www.no-si.cat/campanya/ ↩ http://silviatomas.net ↩ http://www.no-si.cat/news/independència-sense-estat-jornades-de-reflexio,-formacio-i-debat/ ↩ http://elcomu.cat. Vegeu també: http://reconstruirelcomunal.net ↩